Guerra de Sicília II (mar 25, 1296 – aug 31, 1302)

Description:

- Context històric
La segona fase de la Guerra de Sicília (1296-1302) començà després del fracàs del Tractat d'Anagni (1295). En aquell acord, Jaume II de Catalunya-Aragó havia renunciat als seus drets sobre Sicília a canvi del reconeixement papal i de compensacions territorials. Tanmateix, els sicilians rebutjaren aquest pacte perquè no havien estat consultats i proclamaren rei Frederic II de Sicília, germà de Jaume II. Això provocà una nova guerra que ja no enfrontava directament la Corona d'Aragó amb els Anjou, sinó el nou Regne de Sicília governat pels Barcelona contra Nàpols, el Papat i, inicialment, la mateixa Corona d'Aragó.

- Context social
La població siciliana havia desenvolupat un fort sentiment d'identitat política després de catorze anys de guerra. Els habitants de l'illa rebutjaven tornar al domini angeví i consideraven la dinastia catalana la garantia de les seves llibertats.
Els almogàvers catalans i aragonesos continuaven essent una part essencial de l'exèrcit sicilià. La seva experiència militar fou decisiva per resistir les ofensives angevines, encara que el manteniment d'aquestes tropes comportava un enorme cost econòmic.

- Context polític
El papa Bonifaci VIII intentava restaurar l'autoritat pontifícia sobre Sicília i mantenir els drets dels Anjou, mentre que Jaume II, després del Tractat d'Anagni, havia passat de defensor de Sicília a aliat del Papat i del Regne de Nàpols.
Els sicilians, però, es negaren a acceptar aquesta decisió i elegiren Frederic II com a rei el 1296, iniciant una nova etapa del conflicte. Aquesta situació provocà una divisió dins mateix de la dinastia del Casal de Barcelona: Jaume II respectava els compromisos d'Anagni, mentre el seu germà Frederic defensava la independència de Sicília.

- Causes
Les principals causes de la guerra foren:
El rebuig dels sicilians al Tractat d'Anagni (1295).
La proclamació de Frederic II com a rei de Sicília.
La voluntat dels Anjou de recuperar l'illa.
El suport del papa Bonifaci VIII als Anjou.
La defensa dels drets de la dinastia catalana sobre Sicília.
L'interès estratègic de controlar el centre de la Mediterrània.

- Fets
El 1296, el Parlament sicilià proclamà Frederic II rei de Sicília. Aquest refusà complir el Tractat d'Anagni i organitzà la defensa de l'illa.
Entre 1296 i 1302 es desenvolupà una guerra caracteritzada per setges, expedicions navals i combats terrestres. Els Anjou intentaren repetidament desembarcar a Sicília, mentre Frederic consolidava el seu control sobre el territori.
El 1302, Carles de Valois, enviat pel papa al capdavant d'un exèrcit, intentà conquerir l'illa. Tot i alguns èxits inicials, les malalties, les dificultats logístiques i la resistència siciliana impediren la victòria angevina. Davant el desgast de totes les parts, s'iniciaren negociacions de pau.
El 31 d'agost de 1302 se signà la Pau de Caltabellotta. Segons l'acord:
Frederic era reconegut com a rei de Trinàcria (nom oficial de l'illa).
Carles II conservava el títol de rei de Sicília, però només governava el territori continental (l'actual Regne de Nàpols).
Frederic es casava amb Elionor d'Anjou, filla de Carles II.
Teòricament, després de la mort de Frederic, l'illa havia de retornar als Anjou, clàusula que mai no s'arribà a complir.

- Conseqüències
La guerra consolidà definitivament la presència de la Casa de Barcelona a Sicília.
El conflicte provocà la divisió permanent de l'antic Regne de Sicília en dos estats:
Regne de Trinàcria (Sicília insular), governat pels Barcelona.
Regne de Nàpols, sota la dinastia angevina.
Encara que Sicília deixà de formar part jurídicament de la Corona d'Aragó, continuà governada per una branca de la mateixa dinastia, mantenint estrets vincles polítics i familiars.
La pau permeté posar fi a vint anys de guerra gairebé ininterrompuda i consolidà l'hegemonia marítima catalanoaragonesa a la Mediterrània occidental.

- Personatges rellevants
Frederic II de Sicília: rei de Sicília i principal defensor de la independència de l'illa.
Jaume II de Catalunya-Aragó: rei de la Corona d'Aragó, que havia acceptat el Tractat d'Anagni.
Carles II d'Anjou: rei de Nàpols i principal rival de Frederic.
Bonifaci VIII: papa impulsor de la política favorable als Anjou.
Carles de Valois: dirigí la darrera gran expedició militar contra Sicília.
Elionor d'Anjou: esposa de Frederic II després de la Pau de Caltabellotta.

- Informació extra
La Pau de Caltabellotta és considerada un dels tractats més importants de la Mediterrània medieval. Tot i que formalment Frederic només rebia el títol de rei de Trinàcria, a la pràctica continuà utilitzant el títol de rei de Sicília, i els seus successors també ho feren. La distinció entre "Trinàcria" i "Sicília" fou sobretot una fórmula diplomàtica per permetre als Anjou salvar el prestigi.
La guerra demostrà també la debilitat del Papat per imposar les seves decisions polítiques. Malgrat haver aconseguit que Jaume II renunciés a Sicília, no pogué obligar els sicilians a acceptar el retorn dels Anjou, fet que evidencià el creixent protagonisme de les monarquies europees davant del poder pontifici.
Des d'una perspectiva històrica catalana, aquesta segona fase de la Guerra de Sicília consolidà definitivament la influència de la dinastia del Casal de Barcelona al Mediterrani central. Encara que l'illa deixà d'estar unida jurídicament a la Corona d'Aragó, continuà governada per una branca de la mateixa família reial, mantenint-se dins l'òrbita política catalanoaragonesa fins a la reunificació dinàstica de 1409.

Added to timeline:

Date: