La sonata barroca és una forma musical apareguda a Itàlia destinada a ser interpretada per un o dos instruments solistes acompamyats per un baix continu. L’instrument solista acostuma a ser un violí, una flauta o un oboè, i el baix continu el solen fer un violoncel i un instrument d’acords, com una arpa o un clavicèmbal.
Consta de quatre moviments: Largo, Allegro, Adaggio i Allegro, la diferència entre els quals accentua més la polarització de veus i de moviments, molt característica del barroc. Dintre d’aquesta forma es poden distingir dos subgèneres: la sonata d’església i la sonata de cambra.