nov 29, 1291 - Concòrdia de Monteagudo

Description:

- Context històric
La Concòrdia de Monteagudo (també coneguda com a Tractat de Monteagudo) fou signada el 29 de novembre de 1291 a Monteagudo de las Vicarías (Sòria) entre Jaume II el Just, rei de la Corona d'Aragó, i Sanç IV de Castella. L'acord posà fi a diversos anys de tensions entre ambdues corones i establí una aliança política i militar. A més, fixà per primera vegada les respectives zones d'expansió al nord d'Àfrica, fet que tingué una gran transcendència en la política mediterrània posterior.

- Context social
Durant la dècada de 1280, les guerres entre la Corona d'Aragó, França, els Anjou i Castella havien afectat greument el comerç i l'estabilitat política. Tant la noblesa com els mercaders desitjaven una pau duradora que permetés reprendre l'activitat econòmica.
Al mateix temps, els dos regnes compartien l'interès de continuar l'expansió contra els territoris musulmans, encara que amb prioritats diferents: Castella mirava cap al Regne de Granada, mentre que la Corona d'Aragó orientava la seva política cap a la Mediterrània.

- Context polític
Després de la mort d'Alfons II el Liberal (1291), Jaume II el Just heretà la Corona d'Aragó, mantenint també el govern de Sicília. El nou rei necessitava assegurar la pau amb Castella per poder concentrar els seus esforços en el conflicte sicilià i en les negociacions amb el papat.
Per la seva banda, Sanç IV de Castella volia estabilitzar la frontera oriental i disposar de llibertat d'acció per continuar la guerra contra Granada. La Concòrdia permeté satisfer els interessos estratègics d'ambdues monarquies.

- Causes
Les principals causes de la Concòrdia foren:
Posar fi a les tensions entre Castella i la Corona d'Aragó.
Permetre a Jaume II concentrar-se en el conflicte de Sicília.
Facilitar a Castella la continuació de la guerra contra Granada.
Establir una aliança davant possibles conflictes amb França.
Delimitar les respectives àrees d'expansió al nord d'Àfrica.

- Fets
El 29 de novembre de 1291, Jaume II i Sanç IV es reuniren a Monteagudo de las Vicarías i signaren un ampli acord de pau i cooperació. Ambdós sobirans es comprometeren a ser «amics dels seus amics i enemics dels seus enemics», a no donar refugi a nobles rebels de l'altre regne sense consentiment i a prestar-se ajuda mútua en cas d'agressió exterior.
L'acord també fou reforçat amb el compromís matrimonial entre Jaume II i la infanta Isabel de Castella, filla de Sanç IV. El casament se celebrà poc després a Sòria, però el matrimoni no arribà a consolidar-se, ja que Isabel era encara una nena i posteriorment seria anul·lat.
Un dels punts més transcendents fou el repartiment de les zones d'influència al Magrib. Es fixà el riu Muluia (Moulouya) com a frontera entre les futures expansions dels dos regnes:
A l'oest del riu Muluia: zona reservada a Castella (principalment l'actual Marroc).
A l'est del riu Muluia: zona reservada a la Corona d'Aragó (Tlemcen, l'actual Algèria, i Tunis).
Aquest repartiment representava una prolongació dels tractats peninsulars (com els de Tudilén, Cazola i Almizra) però aplicat, per primera vegada, al nord d'Àfrica.

- Conseqüències
Es restablí la pau entre la Corona d'Aragó i Castella.
Jaume II pogué concentrar els seus esforços en la política mediterrània i siciliana.
Castella disposà de més recursos per continuar la guerra contra Granada.
Es definiren oficialment les zones d'expansió al nord d'Àfrica.
La Concòrdia serví de base per a futures campanyes catalanoaragoneses al Magrib.

- Personatges rellevants
Jaume II el Just: rei de la Corona d'Aragó i principal signant.
Sanç IV de Castella: rei de Castella i Lleó.
Isabel de Castella: filla de Sanç IV i promesa de Jaume II.
Maria de Molina: reina de Castella, impulsora de l'estabilitat del regne després de l'acord.

- Informació extra
La Concòrdia de Monteagudo és considerada un dels tractats més importants de la política exterior de Jaume II, perquè desvià definitivament l'expansió de la Corona d'Aragó cap a la Mediterrània. En renunciar de facto a una futura expansió territorial a la Península, la monarquia catalanoaragonesa orientà els seus esforços cap a Sicília, Sardenya, Còrsega i el nord d'Àfrica.
El repartiment del Magrib acordat a Monteagudo és considerat pels historiadors un precedent dels grans tractats de repartiment de zones d'influència dels segles XV i XVI, com els d'Alcaçovas (1479) i Tordesillas (1494), ja que establia àrees exclusives de conquesta abans que aquestes fossin ocupades.
Des d'una perspectiva històrica catalana, la Concòrdia de Monteagudo marcà el gir definitiu de la política exterior de la Corona d'Aragó cap a la Mediterrània. En assegurar la pau amb Castella, Jaume II el Just pogué dedicar els recursos de la monarquia a consolidar Sicília i preparar la futura expansió sobre Sardenya, Còrsega i el litoral nord-africà, que caracteritzaria la política internacional catalana durant el segle XIV.

Added to timeline:

Date: